SOM MÉS!

“L’exili és quelcom curiosament encisador sobre el qual pensar, però terrible d’experimentar’’

Edward Saïd

‘’Uns són més radicals que els altres’’, va ser la resposta d’una experimentada professora del ‘’Màster’’ en Formació del professorat a la pregunta formulada per una estudiant: ‘’Quina diferència hi ha entre els xiïtes i els sunnites?’’. Certament, l’opinió pública occidental, d’ençà de l’11-S ―i diria que fins a la Primavera Àrab― va viure segrestada per una visió distorsionada i terrible de l’Islam, i no és altra que la de veure’l com un moviment reaccionari, bàrbar i assassí, incapaç d’adaptar-se als motlles fets i percebuts des d’Europa-món. En el fons, aquesta lectura que fèiem els occidentals sobre el món arabo-musulmà, farcit de clixés i visions esbiaixades, forma part de la construcció de l’altre, Orient, que al ser incapaç de governar-se necessita viure en un estat de tutela permanent. L’imperialisme revestit de paternalisme patètic.

Vaig passejar per la Rambla de Catalunya un dia d’abril de l’any 2015, en una ruta literària per la Barcelona de George Orwell. Homenatge a Catalunya  narra les seves aventures com a milicià del POUM. En els famosos Fets de Maig varen establir-se barricades a la Rambla. Tirs i morts. Era difícil d’imaginar caminant enmig d’una marea de guiris. Ni rastre de la pintada de ‘’¿gobierno-Negrín?, donde está Andreu Nin? En Salamanca o Berlín’’. Quan vaig veure l’atemptat a la Rambla retransmès pels whtassaps, em va venir al cap l’episodi de violència a la rereguarda republicana. Quina diferència hi ha entre matar en nom d’una classe social, una religió o una nació? Cap.

Tothom es demana el perquè de tot plegat. Revisant premsa, he reparat que a la regió del Rif hi ha hagut disturbis. Els berbers protesten contra el rei, Mohamed VI, per marginar aquesta regió del Marroc. Falta d’inversions i un excessiu autoritarisme del monarca han fet vessar el tassó. Molts dels nostres conciutadans són d’origen berber i provenen del Nador, d’aquesta zona afectada per les protestes socials. Les seves famílies són humils i analfabetes (com les mallorquines de fa 60 anys). Venen perquè allà no hi ha futur. Ras i curt. I no deixaran de fer-ho fins que els marroquins arabitzats de Casablanca no modernitzin l’economia regional rifenya. El seu futur, aparentment més prometedor que el d’allà, es veu frustrat entre una família que no té recursos i està atemorida per la pèrdua de l’autenticitat de la seva cultura-religió i una societat d’acollida que no s’acaba de creure que si no hi ha integració, la convivència està en perill. Per tant, no són ni marroquins ni mallorquins; no tenen identitat, i si han fracassat socialment ―sense estudis, sense feina i sense un horitzó d’expectatives prometedor―són presa fàcil dels captadors de radicals sunnites ( sigui dins una mesquita o navegant per internet).  Em recorden a la gent de Múrcia, de substrat pagès, que patiren l’èxode rural i emigraren a  Barcelona a cercar feina a principi de segle XX ( amb els seus braços es va construir el metro, per exemple). Moguts per l’anomia, el primer que feien en arribar era allistar-se a la FAI i agafar un fusell.

La tàctica del gihadisme és clara; de fet, ja va ser assajada a Iraq després de la feresta invasió ianqui. Atemptats indiscriminats contra xiïtes ( recordeu els kamikazes que s’immolaven dins mercats?), generant-se la reacció més esperada pels terroristes: polítiques sectàries del govern xiïta d’Iraq  contra els sunnites, que alhora generava una radicalització d’aquests (al-Qaida oferia més protecció que el govern iraquià). Aquest modus operandi és el que s’està exportant a Europa. Atemptats contra europeus, amb l’esperança que els governs legislin contra una minoria musulmana ―els caps de turc― temptada a ingressar en les seves files. La convivència saltaria pels aires. I una brutal guerra civil europea seria el malson que ni el mateix Orwell hagués pogut somiar abans d’escriure 1984. És per tot això que cal mantenir el cap fred i no deixar-se endur pels impulsos més primaris que demanen actuar indiscriminadament contra els musulmans europeus. No seria just. Picar pedra en la integració, el diàleg intercultural, la igualtat social i d’oportunitats, la solidaritat i la tolerància seran les nostres armes per evitar que el monstre segueixi engreixant. La solució no passa per anar a amollar més bombes a l’Orient Mitjà. Caldrà actuar sobre les causes que mou als joves musulmans a batallar a Síria, si es vol evitar la fallida d’Occident. Avisats esteim.

 

Manifestants berbers exhibint la seva bandera nacional en una de les nombroses jornades de protestes que portem al llarg d’aquest any.

 

Share on FacebookTweet about this on Twitter

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.