WOMEN DON’T WAIT

Milers de manifestats abarroten els carrers d’Eivissa. L’èxit del 8M és de la lluita dels moviments socials a les trinxeres, diària i gairebé invisible, però una flor no fa estiu, ni dues primavera.

La mani arrancava al Parc de la Pau i finava al Passeig que porta nom d’un militar nat a Eivissa, en Vara de Rey, heroi nacional pels serveis prestats a la guerra imperialista de Cuba. D’entrada, és mal d’empassar. Colonialisme, culte a la violència, masculinitat vintage, oda a la Pàtria (imperial, patriarcal i capitalista). Però potser només són cabòries d’un historiador primmirat.

Un servidor s’atura a orinar en un bar proper a les coordenades des d’on arrancava la mani, i s’endinsa en el cor de les tenebres. La que regenta el casino ha de suportar els comentaris insolents de dos clients que aguanten les copes de cassalla amb la destresa lúcida del kamikaze que va directe a l’abisme.

La generació Z va debutar a la primera divisió de l’activisme social i de la protesta ciutadana.

Fa un dia radiant, gairebé de primavera. L’impacte dels rajos solars sobre la font que presideix el parc genera uns jocs lumínics que inspiren il.lusió. Molts de manifestants porten ulleres de sol. Tots ens posem unes ulleres per mirar la realitat. Depèn de quines ens posem, la veim d’una determinada manera. Són les ulleres de l’hegemonia. El color lila envaeix tot l’espai. Les pancartes són enginyoses, algunes prenen com a referent un hit de la Polla Records, adaptant-lo a un altre context, amb certa originalitat : ‘’Somos  las nietas de la brujas que no pudisteis quemar.’’

Les reminiscències són de 15M, de fet, na Sara me diu que ja tenia ganes de tornar a ocupar els carrers. Veig moltes teenagers, estudiants polititzades que han pres consciència.  Sense lluita no existeixen els drets. Van pintades amb símbols feministes i porten cartells amb referències de sèries modernes: ‘’ Tú no elegies si muero o no. Esto no es Black Mirror’’. Em sorprèn la gran quantitat de dones majores que hi ha congregades, com les que aguanten la pancarta de l’Asociación de Mujeres de Cala de Bou. Dones que van ser castigades al treball reproductiu durant el franquisme. ‘’Ex-Princesas del hogar’’ -les quals han subvertit el rol imposat pel règim franquista- que han viscut la incorporació de la dona en el món del treball remunerat i s’han plantejat que no basta en incorporar-s’hi. Somien un món on no hi hagi discriminació salarial i  el sostre de vidre caigui destruït en mil trossos.

De forma estratègica, els diferents moviments socials i polítics es col·loquen a la fila que dansarà fins a Vara de Rey.  És un bosc atapeït de lila. Una manifestant hi ha assistit ‘’para reivindicar la igualdad de derechos entre el hombre y la mujer, en todos los ámbitos, y para no volver atrás’’. Afegeix que li fa por VOX, perquè entén que aquest partit sent repulsió cap a tota reivindicació feminista.

Desfilam i en Vizcaíno, el primer home amb el qual intercanviï paraula, cotxet en mà, me diu que hi és perquè està a favor de les demandes feministes: igualtat salarial, dir prou a la violència masclista, en definitiva, per empoderar la dona. Un altre home que pulul.lava per allà afirma que hi és exclusivament per acompanyar la seva parella. Pas per davant el nucli dur del PSOE, que ha tenyit els seus emblemes de lila. UGT ha repartit banderes entre la multitud. Pens que si el PP ha refusat participar en l’acte, tan transversal no serà. Una altra pregunta que me faig en veu baixa és si VOX, PP i Ciudadanos han renunciat a la meitat dels votants.

 La transversalitat, de fet, és una de les demandes de na Fina, que camina decidida cap a Vara de Rey. Creu que el feminisme no només ha de ser anticapitalista, que ha d’existir però no pot engolir tot el feminisme, ja que entén que aquest aixopluga multitud de posicionaments polítics. No nega l’existència d’un feminisme liberal, del que tant presumeix Rivera en els mítings, quan de fons se sent l’irònic ‘’Love me, I’m a liberal’’ de Phil Ochs.  Però, segons na Fina, el principal motiu pel qual s’ha manifestat és perquè una alumna li va dir que va tenir tres episodis de por al sortir sola al carrer. La por a sortir sola. Molts dels testimonis que he entrevist comparteixen la mateixa por. ‘’Todas las noches, cuando llego sola a casa, aviso a mi amiga’’ . ‘’ Muchas veces, he tenido que llegar esprintando a casa’’.  I només per ser dona. No parlam de Ciudad Juárez ni de Delhi. És aquí, a Eivissa, primer món. Unes joves de la generació Z comenten que estan fins a dalt de micromasclismes, mentre reclamen la unitat d’acció del feminisme, al marge dels partits polítics.

Les Kellys comencen a reinvindicar els seus drets laborals.

Sense voler me trob n’Aitor Morrás, de Podemos. El candidat a la batllia de Vila es mostra desconfiat davant la meva presència. No vol parlar amb premsa. Li he d’explicar el percal: sóc un profe mallorquí que treball aquí i que faig una crònica per a una revista d’àmbit local. Que sóc un amateur, vaja. El diputat al parlament balear recalca que és allà per acompanyar les dones. Es defineix com a feminista aprenent.  Preguntat per la possible coalició entre els tres partits a la dreta tant a Madrid com a Palma, només veu lletjor i un retrocés en polítiques d’igualtat de gènere.  A escassos metres hi ha la candidata de Podemos al Consell d’Eivissa, na Viviana de Sans, la qual en el seu moment descartà qualsevol entesa amb el sobiranisme en un debat al TEF, i me comenta que és allà per celebrar tot el que s’ha aconseguit, per seguir lluitant per la plena igualtat entre homes i dones, així com per mitigar les diferències salarials i tombar el sostre de vida.

Potser la presència més rellevant sigui el de les Kellys. Exigeixen la jubilació anticipada, manco càrrega de treball i el fi de l’explotació laboral. Un servidor celebra que la baula més dèbil de la cadena s’hagi associat per fer front als abusos que comet la nostra màfia multimilionària. ‘’Estamos aquí para decir no a los abusos, ¡nos machacan!’’, això diuen.

Les manifestants a peu de pista.

Tots el que som al carrer som feministes? Li deman a na Naika si és feminista. ‘’Essent dona, com no seré feminista?” La resposta és bona, sobretot per esvair els dubtes que tenen els que pensen que el feminisme és masclisme al revés. El fi de la confusió terminològica a la qual faig al·lusió és una de les demandes de na Magda i na Maria.  Sense dubtar-ho molt, els tres arguments que té na Mar per ser al carrer són rotunds: 1)  Per les dones que han quedat pel camí; 2) Perquè vol que els nostres fills i filles visquin en igualtat; 3) Perquè està fins als ovaris de què t’etiquetin per dona. En canvi, la reportera de l’Aguait a les Pitiüses, i que ha fet vaga, diu que aquesta mani és fantàstica per visibilitzar les peticions del col·lectiu feminista.

La mani culmina davant l’estàtua del general Vara de Rey i comença la performance revolucionària. Les proclames anticapitalistes s’entremesclen donant com a resultat un discurs ultramessiànic. Mentre la música va sonant, un servidor troba a faltar l’ aforisme de Maria Mercè Marçal: ‘’A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel’’.

Durant la lectura del manifest, a Vara de Rey.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.