ENTREVISTA A ÁNIMOS PARREC
“M’estim més veure en Messi fer quatre fintes a una final d’un Mundial que no veure un tipo enmig de les Rambles que fa malabars. I tots dos són molt hàbils.”
Julià Picornell i Munar (1987) és el frontman d’Ánimos Parrec. Compta amb una dilatada experiència en el camp musical. Forjat com a músic en les bandes locals mítiques de Sant Joan com foren Rural Kadets i Sa Sini Band, fa un any que s’engrescà en la fundació d’Ánimos Parrec juntament amb en Gabriel Joan Bauçà (guitarra solista), Joan Font (baix i veu) i Guillem Portell (bateria). Picornell exerceix de funcionari municipal al departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Llucmajor. Declarat dylanià, practica l’escriptura de manera esporàdica a la revista Morlanda i S’Altra Música. La seva escriptura, punyent i directa, li ha permès conquerir alguns premis de narració breu. Les seves destreses artístiques ultrapassen l’escriptura, sobretot quan agafa la guitarra i es posa a cantar. És un enamorat de la cuina i els bolets.
Donaríeu guillotina a tots els seguidors d’Ánimos que se passen el concert gravant i fent fotos amb els seus smartphones? S’haurien de prohibir els aparells electrònics perquè els concerts de rock tornin a ser el que eren a un temps?
No, perquè els temps canvien i, així com canvien, també canvien els espectacles. No podem pretendre que un concert de rock sigui com els dels anys 60. En realitat, seria una escenificació del que era abans un concert de rock. Te faré un paral·lelisme, així com les guerres d’avui en dia no són com les guerres de fa una centúria —ens agradi o no—, les coses evolucionen. A títol personal, els smartphones empitjoren la nostra experiència.
[L’entrevistador crida “No!”, perquè ha confós el cendrer amb la tassa de te de l’entrevistat. Reprenem l’entrevista.]
La problemàtica dels mòbils no és endèmica en el món del rock, perquè empitjoren l’experiència sensorial a qualsevol camp, és a dir, un mòbil distreu tant en una aula, un partit de futbol, una conversa. El problema és general; el percep l’artista, però el principal damnificat és l’usuari. Com a artista, en els concerts he aconseguit abstreure’m, i ja no sé si hi ha mòbils o no entre el públic. A la primeria m’enfadava, però he arribat a un punt d’abstracció mental profunda per tossuderia.
I ja per ampliar la pregunta, en aquell concert famós que va fer en Dylan en el qual te requisaven el mòbil, al qual vaig assistir-hi, l’experiència va ser a un nivell superior. No podem prendre els drets a les persones. És una merda, però és així.
”La problemàtica dels mòbils no és endèmica en el món del rock, perquè empitjoren l’experiència sensorial a qualsevol camp”
Per què escoltau en Neil Young cada dia? I per què és un orgull per vós estar subscrit al Neil Young Archives?
Aquí, tu ja saps la resposta. L’he de repetir?
Bé, sí en aquell article a S’Altra Música dèieu que…
Com a artista ha aconseguit una cosa que només han aconseguit els millors artistes; no només músics, des de Goya mateix, que és un home que va començar amb un estil i si veus els quadres finals de la seva carrera —les pintures negres— és un manierisme intens, una apropiació de l’art; és a dir, l’art al seu servei. En Dylan ha fet el mateix, però també ho han fet cineastes que arribaren a vells com en Kurosawa; en literatura, en Cormac McCarthy, és a dir, gent que fins als darrers dies —passada la vuitantena— són capaços d’innovar; això és el mèrit. El darrer disc que ha tret en Dylan és realment bo. No viu de rendes, de fet, no té cap pretensió de fer-ho. En Neil Young igual: ha tret un disc nou i farà una gira amb aquests temes. No està ancorat en el passat ni viure dels greatest hits com en Rafael, que fa 50 anys que fa el mateix. Crec que saber tenir el cap i el cos en el present és l’únic que pot salvar no només un artista, sinó també una persona, ja que el present és l’únic que ens pertany. I aquesta gent, després de molts d’anys, ha arribat a tenir una consciència de dir: “mira, què hem de fer?”. Per això admir en Neil Young: un tio que ha tocat per tot i ha tocat el cel amb els dits, i no se conforma. Traurà un disc i voldrà innovar, voldrà canviar. I això, simplement ja és admirable.
I amb això de la subscripció, ara he vist que ha tornat a Spotify. Ell va sortir i tu, ja ho saps, perquè en Joe Rogan vomitava allà el seu pòdcast conspiranoic-negacionista. El tema és que ell, després que passés això, després de sortir d’Spotify, va vendre tots els drets de les seves cançons. Com havien fet anteriorment els Beatles. Per una raó: “Ja tenc quasi 80 anys. El que me puguin donar pels meus drets de les meves cançons me bastarà per viure tranquil.” I ara què fa? Amb aquesta milionada que li ha donat l’empresa que gestiona els drets —la qual els ha tornat a Spotify—, ha dit: “ara faré els discos que jo vulgui fer, les gires que jo vulgui fer. Si he d’anar a Europa, aniré allà on vulgui i faré el disc que vulgui.” Ha comprat la seva llibertat.
”Per això admir en Neil Young: un tio que ha tocat per tot i ha tocat el cel amb els dits, i no se conforma. Traurà un disc i voldrà innovar, voldrà canviar.”
Na PJ Harvey diu en una entrevista a El País que “tot va massa ràpid. Abans un disc tenia una vida d’un any. Ara no arriba ni a una setmana. Jo som tan culpable com qualsevol. Abans comprava un vinil, m’asseia i l’escoltava sencer. Ara li don un minut a una cançó i, si no m’agrada, la pas. M’he convertit en consumidora, i és una paraula que odiï’’. Teniu la mateixa sensació?
Sí, el meu admirat Antonio Escohotado deia que hi havia hagut un canvi social molt important. Abans —de fet, tots els filòsofs en parlen— lo imporant era el ciutadà: la unitat que entroncava la societat. El ciutadà ha desaparegut i ha donat lloc al consumidor. Clar, ara quan un consumidor se queixa pareix que té dret a reclamar, però al consumidor, a diferència dels ciutadà, no vol complir amb les seves obligacions, per tant, arribats en aquest punt tots som culpables, i jo mateix me sent al·ludit amb la pregunta. Com així no escoltes un vinil sencer, o estàs una hora amb els ulls clucs en silenci? Perquè no vols. Ningú ens ho impedeix, de fet. Podem escoltar un disc, posar el mòbil en mode avió, tancar les finestres i posar-te els cascos. El problema és que no hem estat capaços d’escoltar una cançó i ja la compartim perquè volem que ens diguin no-sé-què. Aquest és el problema. Me remet a la primera pregunta: la presència del present. L’estam injuriant i volem ser omnipresents, però no sóm enlloc. Jo mateix m’estic reeducant, perquè he passat molt de gust d’escoltar música. Me’n vaig témer que només passava gust d’escoltar-ne quan conduïa, i era perquè no podia fer una altra cosa. Vaig dir-me: “aquí està fallant qualque cosa’’. No només he de passar gust d’escoltar música dins el cotxe. El que faig setmanalment és donar-me un temps —un moment— pot ser dins el llit o al sofà, però no serà mirant la tele. M’assec a un lloc amb els cascos i escolt música. Escoltar música és una activitat suficientment important com per dedicar-li tot el temps; és com el menjar. Quan degustes un pa amb oli o un plat de fideus, menges, no te beus un cubata i xerres. Tot això del multitasking, l’humà no està preparat.
”El ciutadà ha desaparegut i ha donat lloc al consumidor. Clar, ara quan un consumidor se queixa pareix que té dret a reclamar, però al consumidor, a diferència dels ciutadà, no vol complir amb les seves obligacions.”
Na PJ Harvey també va dir que si debutés ara, no arribaria enlloc, que tot va massa ràpid. Teniu la mateixa sensació, de que tot va massa ràpid?
Sí, però noltros podem fer que no hi vagi tant. Som noltros qui mos hem tornat FOMO < Fear Of Missing Out> . Som noltros que mos hem imposat massa tasques a la nostra agenda. Som noltros que abans d’acabar una feina ja en feim una altra. Hem d’aprendre a prioritzar. Això que es diu el temps de qualitat. Si el comptessis a finals de mes, començaries a comptar a partir del teu temps d’oci perquè el que dediques a la feina i a dormir, ja no els comptes i són dos terços. El temps que dediques a la família ja ho comptes com un compromís. No estaràs amb la família a gust. Ens equivocam amb la percepció. Som noltros que hem d’aturar aquest tren. Hem de dir: “Escolta, això és la meva família, idò anem a ser aquí.’’ No he es tracta de voler canviar la família ni ser una altra persona. El problema no és que tot vagi massa aviat. El problema és que no tenim eines per returar el dia a dia, la narrativa interior que tenim. Fins i tot el problema és que ni tan sols saps què agrada a la gent. A la gent si li poses 10 plats de menjar davant els ulls i li demanes “quin plat t’agrada més?’’, te diran que m’és igual. Pareix que està mal vist prendre decisions. Tu ara diràs “quina música t’agrada més?’’, i no te diran quina per no ferir sensibilitats. Tornant a la pregunta, hem de saber fer feina per returar el dia a dia.
En Miquel Serra, en un reportatge a l’AraBalears entorn de la música contemporània feta a Mallorca, va dir que el seu àlbum preferit és Càrritx i Roses (1982), l’àlbum que empeny en Tomeu Penya cap a la fama. Per quin motiu sentiu aquesta atracció, com el profeta foraviler, per la música d’en Tomeu Penya?
En primer lloc, perquè jo bec dels cantautors nord-americans; sempre, i ho saps tu bé que els meus principals referents són en Dylan, en Cash, en Cohen, n’Springsteen i d’altres cantants que tal vegada no coneixeries, però sobretot de tradició folk, country i també blues. El 100% d’aquests té uns orígens humils —el 95% té uns orígens agrícoles— i tots canten els grans temes de la vida que el folk mundial ha tractat. Com tu saps, si se fa literatura comparada i llegim les Rondalles Mallorquines, a Europa ja hi ha els mateixos temes. Per jo, en Tomeu Penya ha estat l’únic artista mallorquí capaç de xerrar d’això sense folkoritzar, sense fer empegueir; xerrar dels seus topònims pròxims, de son pare i de sa mare, de la gent del poble, de noltros, en definitiva. Després, ell en pot haver fet befa, se pot haver autocaricaturitzat, però sí que ha tocat els grans temes del folk, i és el que m’estira. D’ençà d’en Penya no hi ha hagut cap lletrista remarcable a la música balear exceptuant en Joan Miquel Oliver, el qual és diametralment oposat a ell, perquè és una cosa postmoderna. Crec que no som conscients dels mèrits d’en Penya, molt probablement, perquè el personatge se menja la seva música.
”Fins i tot el problema és que ni tan sols saps què agrada a la gent. A la gent si li poses 10 plats de menjar davant els ulls i li demanes “quin plat t’agrada més?’’, te diran que m’és igual.”
Anteriorment, en Tomeu Penya havia tret Tomeu Penya Canta a la Vila (1980). Boleros, tonades de velles, de batre, etc. És la música d’arrel que vós reivindicau?
No. Per a mi la música d’arrel a la qual ens referim és el rock’n’roll, i és perquè qualque cosa bona havia de tenir la globalització. Lligant-ho amb amb la segona pregunta que me feis entorn de si els espectacles de rock s’havien perdut la seva essència genuïna, has de pensar que en el temps del nostres pares aquesta era l’eina més gran d’empoderament de la joventut. Hem de recordar que quatre negres inventen el blues. Un tipo espavilat que és en Sam Phillips agafa en Jonny Cash —que era molt rock’n’roll per molt que diguin que fos country—, en Jerry Lee Lewis, en Chuck Berry, en Roy Orbison i fa que la música de negres l’escoltin els blancs. Els republicans envien n’Elvis a la guerra, envien en Chuck Berry a la presó, però ja era massa tard. Aquesta música ja havia arribat a Anglaterra i al cap de 5 o 6 anys, el 1964, tornen els Beatles a EUA —la British Invasion— i fan caure el país, amb tot el que ja saps de caces de bruixes i comunistes. Quan això ho mescles amb l’alta literatura —com és el cas d’en Dylan— arribes al que en diuen “agitadors de consciències’’ amb el rerefons cultural de la generació Beat (Kerouac, Allen Ginsberg, Burroughs). Tots aquests missatges, a nivell narratiu, tal volta tardaven setmanes a arribar a la consciència, però una cançó era immediata. Quan sents la música dels anys 60 —els Creedence— veus com el rock’n’roll és imparable. És un compendi quasi elemental, en el sentit que té a veure amb els elements: aigua, terra, foc i aire. El rock’n’roll és inexplicable. En canvi, en l’actualitat, el rock probablement va ser un element important en la nostra adolescència, com un element de reafirmació de l’ésser per descobrir noves fronteres a nivells de percepció, emocional, relacional. Avui en dia, el rock’n’roll pareix que està tirat a una cuneta i no té un sentit. Ja ho va dir en Neil Young: ‘’Rock’n’roll’ will never die’’. Per tant, i tornant a la pregunta, reivindicam això perquè almanco, a mi, no té vull dir que em salvés la vida, però em va marcar el camí. Com han fet tots els cantants al llarg de la història —des dels antics trobadors— canten entorn del que ells creuen. En el meu cas, el rock seria la meva religió. M’intentaria erigir no com un profeta, però sí com un petit capellà de poble. Un predicador.
Tornant a en Miquel Serra, treu molts de discos i fa pocs bolos. A una entrevista a Enderrock va dir que era un pal assajar, agafar la força per engegar el projecte, fer gires i patir la humiliació de passar per l’aeroport. Que passa gust de gravar discos, en definitiva. Quina és la vostra relació amb el procés de gravació d’un disc. Explica’ns un poc com va.
Ara tenc més experiència que fa un any perquè hem fet el segon. És una feina lúdica. Noltros som entusiastes i gaudim de tot el procés, però és una feina laboriosa que requereix de molta autocrítica, de molta correcció, molta d’escapció. És molt similar a armar un text. Com més puguis esborrar, millor; però és pel nostre estil: intentam ser minimalistes. No ser barrocs. Ficar lo necessari. Ser quasi quasi artesans d’aquella peça. Intentar que aquella peça compleixi la seva funció i no ornamentar-la en excés. Segurament, en aquest disc ens hi hem mirat més perquè teníem una mostra, però al fons el fer discs, en el meu cas, és una excusa per poder tocar en directe. A mi el que m’alimenta és el directe. Si pogués viure només dels directes, ho faria; en canvi, amb els discs, a diferència d’en Miquel Serra, se me fa ardu, pel que te dic, perquè m’he passat vespres pensant en si un acord sobra, en si una veu està bé. I això és una cosa que en directe no passa perquè l’espontaneïtat prima, i si un crida més fort i l’altre sona, queda en el moment; en canvi, el disc és un experiment de resistència perquè aquest disc hem estat dos mesos a gravar-lo i ha estat un desgast brutal. Això no vol dir que no hagi passat gust. És exigent, te requereix confrontar amb els músics. Al final l’experiència és positiva i la nostra relació com a banda en surt reforçada i els nuclis tornen més forts.
”M’intentaria erigir no com un profeta, però sí com un petit capellà de poble. Un predicador.”
I amb els assajos, quina dinàmica teniu?
No, fins ara hem assajat una vegada per setmana quan teníem bolo. Quan teníem enregistrament, ens hem llevat tots els concerts i hem assajat pel disc. I quan hem tengut enregistrament i concerts —en aquest darrer moment— hem fet un compendi. Quan hem d’enregistrar intentam construir les cançons, és a dir, segons la percepció de cada moment: aquest ritme hi pega, aquesta guitarra hauria de ser més esmolada; en canvi, quan assajam pels directes, intentam agafar el setlist que tenim en aquell directe, ordenar-lo segons la forma que ens interessa que tengui i matxacar-lo perquè les cançons surtin el màxim de polides. Com més rodat vas, al directe pots improvisar més. Pareix una contradicció, però com més tens dominat aquell art, més el pots deformar.
I amb els directes, seguiu cap mètode?
No, no tenim cap litúrgia. Tenc algunes manies personals, però l’única litúrgia, o l’únic requeriment que hem incorporat, és tenir uns condicions tècniques mínimes. D’ençà de fa mig any tenim en Tomeu ‘Llegat’ de tècnic de so i no feim cap bolo sense ell. Seria el cinquè membre. No podríem fer un concert sense ell. Seria com anar en barca i no dur timoner: tots remen, però no van enlloc. Fa molts d’anys que tocam i tenim suficient tranquil·litat. Som seriosos i professionals, i ens comportam bé damunt l’escenari.
Quin mètode seguiu a l’hora de fer les lletres? En pintura, sempre diuen, què és més important, la línia o el color? Pels impressionistes, el color; pels classicistes, la línia. Què és més important, la melodia o la lletra?
Les dues són igual d’importants; si no, no s’entendria la música rock que feim noltros. No té sentit una cosa sense l’altra. És com en una pel·lícula: què és més important, el diàleg o la imatge? Sense una cosa seria cinema mut; i sense l’altra, seria un podcast. En el rock’n’roll són igual d’importants. Ho han dit tots els grans rockers. Què passa, que en aquesta cosa que és un fifty-fifty és molt mal de definir què està bé. Què és una melodia aferradissa, què és una lletra que impacti? Tot això és molt mal de definir, és molt eteri. Grandíssims músics no saben definir per què un hit és un i no un altre. Són imponderables que poden pegar a la percepció sensorial: un serà per l’impacte d’un cop de guitarra; l’altre, per un crit, per una paraula o per una metàfora. Són molt de factors que entren en joc. De totes formes, com que tot dos són importants, has de procurar que tots dos estiguin molt ben cuidats. Si fas una melodia, un molt bon ritme i fas una molt bona lletra hi ha més probabilitats de què la cançó sigui bona. És com el que te deia de l’artesania: intentar llevar coses que sobrin i posar les que pertoquin. No per ser molt bons ens hem de flipar molt. Hem d’intentar posar la cançó o la peça artística al servei de l’oient. I no com el último goce del arista. Per això sempre he estat un fanàtic dels virtuosos. M’agrada que el virtuosisme estigui a l’ús de l’oient. Per posar-te un exemple senzill, m’estim més veure en Messi fer quatre fintes a una final d’un Mundial que no veure un tipo enmig de les Rambles que fa malabars. I tots dos són molt hàbils.
Teniu pensat passar per aeroports i fer gires a la Península?
No, no ho tenim pensat, si bé és cert que ens han proposat fer un concert a Barcelona per l’octubre, però encara està enlaire. Si va bé ens faria moltes ganes, però no ho hem pensat.
Parlem del vostre passat. Vos vau curtir musicalment dins un àmbit punk: Rural Kadets. Què recordau d’aquells anys primerencs?
L’actitud era la mateixa que ara: passar gust d’estar amb els amics i que els amics passessin gust dels concerts, si bé és cert que la predisposició ara és diferent. Ara tenim més constància, serietat, més capacitat d’autocrítica, però sí que és ver que sense aquell bessó seria impossible ser on som ara.
”No per ser molt bons ens hem de flipar molt. Hem d’intentar posar la cançó o la peça artística al servei de l’oient. I no com el último goce del arista.”
Després vau militar a Sa Sini Band, amb antics membres de l’escena santjoanera, com eren en Tomeu Garí, Joan Font i Gabriel Joan, antics membres de NoNetwork. Durant molts d’anys, els referents d’Es Pla ereu voltros i IndiGests? Sa Sini és el bressol d’Ánimos?
Sí, totalment, és allà on neix la comunió entre el 75% dels músics dels Ánimos. És també on s’empasta aquest enteniment a l’hora de tocar en directe que els Ánimos tenim. Des que érem petits i anàvem a una verbena, sempre hi havia gent que ens deia que els agradava el que fèiem, i no només ho deien pel repertori sinó que també enaltien que toquéssim molt bé en directe i perquè ens enteníem. Si l’actitud dels Rural se mantén, Sa Sini ens va ensenyar com era estar damunt un escenari: que no val tot, que hi ha uns codis que s’han de respectar, que hi ha uns llenguatges que s’aprenen emprant-los, és a dir, l’ofici. Si bé amb Sa Sini fèiem covers, vaig començar a explorar la via d’escriure cançons i va ser aquí on va començar aquesta cosa.
Per què no vau passar de fer covers a fer una maqueta? Per què no vau fer aquest bot amb Sa Sini?
Crec que he arribat a un moment d’acceptació, o hi vaig arribar en el seu moment, quan vaig començar a escriure cançons amb Sa Sini. Vaig reparar que el nivell d’exigència era idíl·lic: creia que les cançons havien de ser obres mestres, que havien de fregar la perfecció. I això me frustrava. Per aquest motiu, fer una cançó era una decepció en lloc d’una satisfacció. Quan va començar l’aventura d’Ánimos va ser després de deixar un temps Sa Sini, arran que gent reconegués la nostra feina i parlés en hipotètic “el que fèieu voltros estava molt bé’’. Segurament en un moment vital meu en què jo me vaig plantejar que la gent que ho deia podia tenir raó, com és el cas de d’en Joan Roig, que me va fer la proposta seriosa de “Si feis 10 cançons tocareu a Sa Mobo’’. Va ser l’estímul que necessitava. No pretenia fer 10 cançons perfectes, sinó que siguin com jo som i reflecteixin el que noltros som. Amb això me conform.
Parlem d’’Ànimos. Per què teniu speakers a cada concert?
Ah, val! Pentura això sí que seria la litúrgia que abans no t’he sabut dir. Com te deia abans el rock és una manifestació artística que té uns orígens molt humils. Neix del blues, també de la música eclesiàstica: Gospel, Rhythm and Blues. En tots aquests casos la litúrgia sempre era presentar la persona que havia de fer l’actuació. És una cosa senzilla que no demana gaire esforç. És un tema d’educació i de respecte cap al públic. És un tret històric. Els grans músics de rock, a les sales de concerts com els teatres, tenien un presentador.
”Segurament en un moment vital meu en què jo me vaig plantejar que la gent que ho deia podia tenir raó, com és el cas de d’en Joan Roig, que me va fer la proposta seriosa de “Si feis 10 cançons tocareu a Sa Mobo.”
I al Woodstock?
Sí, i a qualsevol sala de concerts d’EUA ho feien: “Ara actuaran els Allman Brothers”; “ara acturà en Bob Marley’’. En aquesta societat líquida de merda, tens un fulletó que diu “a les 2 tocarà Tame Impala’’ i tothom sap qui són, però no costa res tenir educació. Presentar les persones crec que és un tret social que perdem.
Que la gent no sàpiga pronunciar bé el nom diu molt de l’estat del català de Mallorca. Cal tenir el DCVB per descodificar les vostres cançons? Les vostres lletres es caracteritzen per la puresa lingüística, la pulcritud i l’ús de paraules en desús o arcaiques. A través de la vostra música i de les vostres lletres, revindicau l’art per art, és a dir, la primacia de lo estètic, deslligat de lo social i polític, o un art com una eina de transformació social?
Amb el tema de la interpretació de les lletres, no; és a dir, un artista mai ha de definir l’artista i una cançó mai ha de ser indesxifrable. Un oient amb voluntat ha de poder donar-li un significat. Dels bons textos, si la cançó està ben escrita, cada persona podrà fer-ne una lectura, i cada una d’elles serà vàlida. A les nostres cançons no hi ha cap paraula enrevessada, cap metàfora de Góngora ni res.
Pel que fa al tema d’art per art o art com a eina de transformació social, jo me consider un cantant clàssic de folk, com a mínim en essència; per tant, crec que la meva tasca a l’hora d’escriure cançons és retratar la realitat que m’envolta així com jo la percep i transmetre-ho en la forma amb què cada peça ho requereixi. Si és una elegia serà més nostàlgica; si és una balada serà més solemne; i si és una cançó de befa serà d’una forma més irònica, però no hi ha una voluntat explícita. Tot això de la transformació social ho diran els sociòlegs, o els crítics. Crec que la meva funció és fer-ho bé.
Les lletres tenen referències ultralocals. Per exemple, “En Toni Josep va obrir una porta’’. En Toni Josep i la porta que obrí són tan reals com vós i jo. Tenc la sensació que beveu també del costumisme que tan bé ha conreat en Climent Picornell, ton pare. Teniu la mateixa sensació?
No t’ho sabria dir, perquè no som un gran lector de mon pare. Les meves referències són els cantautors nord-americans i en cas d’altres referències que no siguin purament musicals, sempre m’han interessat els artistes que retraten el costumisme a la seva manera. M’agrada el neorealisme italià, m’agraden els westerns, m’agraden les pel·lícules d’en Tarantino i m’agraden els dietaris d’en Josep Pla, com me pot agradar el que fa mon pare, però no té un pes definitori. Una altra cosa és que potser m’hagi pogut condicionar més la seva forma de ser, la seva curiositat, a nivell de com entenc el món i com el pugui retratar, més que no pas la seva obra. El condicionant de mon pare és més de comportament que literari.
Tenc entès que vós sou un lector persistent i, també, un escriptor més bé intermitent, diria, que té un gran talent per fer relats breus, amb un domini tècnic i del lèxic molt acurat. Això és nota a l’hora de fer les lletres, vull dir tot aquest bagatge acumulat?
No. Crec que som més bon escriptor de narrativa que no de cançons. El problema és que és un art que no he conreat per falta de voluntat, de prioritats, etc. No crec que siguin germanes, les cançons i la narrativa. T’ho explic amb una anècdota. En Gabriel García Márquez (premi Nobel de Literatura) sempre contava que tardava milers i milers de pàgines per acabar dient sempre lo mateix. I un dels seus amics, que era en Rubén Blades, autor de la cançó Pedro Navaja, amb una sola frase ho havia definit: “la vida te da sorpreses, sorpresas te da la vida”. Jo he escrit 3.000 pàgines i mai he escrit una cosa tan bona com aquesta.
”Dels bons textos, si la cançó està ben escrita, cada persona podrà fer-ne una lectura, i cada una d’elles serà vàlida. A les nostres cançons no hi ha cap paraula enrevessada, cap metàfora de Góngora ni res.”
Per què no feis més lletres inspirades en l’autoficció, estil Nacho Vegas, no vos mola? Lletres que reflecteixin els moments més foscos de l’ésser humà, per exemple?
No crec que no ho faci. Simplement perquè ara hi ha poc mostreig sobre el qual sondejar. Al primer disc vaig prioritzar i vaig voler fer un ramillete de canciones, tal com deien fa estona a la cançó melòdica. Són 11 cançons en què vaig voler explorar una sèrie de temes. Va ser un espai finit. En aquest segon disc en veureu més. No hi ha hagut una autocensura. Simplement vaig prioritzar per fer una temàtica que hagués pogut ser una altra.
Johnny Cash, Neil Young, Kortatu, Ilegales, Creedence, Beach Boys, és a dir, country, rock’n’roll, punk serien les vostres influències musicals més elementals. L’original sempre és millor que la còpia, diuen. La vostra proposta seria apostar per una varietat musical, per un cert eclecticisme musical, adornat amb un segell propi que serien aquestes lletres que només se poden entendre a partir de lo local, de la singularitat, és a dir, partiu de lo local i les melodies fan que siguin universals?
Sí, però aquests referents que has citat, al final, són ultralocals. La família d’en Jonny Cash eren cotoners d’Arkansas als quals l’estat els va donar una partida d’acres i se’n van anar al sud. En Neil Young vivia de ciutat en ciutat. Els seus pares es van divorciar i tota la seva adolescència va tenir una adolescència itinerant fins que es va instal·lar als EUA i les seves cançons són coses que experimenta qualsevol ésser humà. Kortatu és un grup local que canten els problemes concrets d’un lloc concret, d’una època concreta. Això fa, en canvi, que tothom ho entengui, perquè al final tots els humans tenim els mateixos problemes a nivell social. Per exemple, amb la saturació turística és un problema generalitzat que passa arreu de les zones turístiques, no és que a Mallorca hàgim inventat la pólvora. Amb la nostàlgia del camp passa el mateix: no és que Mallorca hagi estat el cul del món. Estats Units també era un país eminentment agrícola i tot ha canviat. Mira les societats industrials… Al final crec que no s’ha d’ambicionar ser universals, sinó que s’ha d’intentar retratar de forma fidedigna la realitat sense massa pretensions.
En Joan Roig va escriure a Tot Pla un article titulat ‘Es ven, se vende, for sell o zu verkaufe’, en què plora la colonització de les immobiliàries a fora vila. Pareix que l’autoestima cap a lo més primari, lo més elemental —la terra— s’ha esfumat. Voltros sou un alè d’autoestima pels habitants del Pla o només sou uns simples narradors de la decadència que ens envolta; les vostres cançons serien com uns prismàtics a través del qual veure-la, a la decadència.
No sé. Me fa mal analitzar les meves cançons com un tercer. Jo sí què sé perquè els escric, però no m’agrada condicionar l’oient amb la seva experiència. No crec que siguem un motiu d’autoestima, però és probable que ho siguem per alguns. No crec que siguem uns prismàtics amb els quals veure la decadència del Pla de Mallorca, però és probable que se pugui veure. Mai m’erigiré com a res. La meva tasca és molt humil: escriure cançons el més fidedignes possible. Si tu que ets el teòric, o un altre que les analitzi, i extreu unes conclusions similars a les teves, és probable que tengueu raó.
Segurament, Veniu a Es Pla –hitot– ha dissuadit molts de ciutadans que encara se creuen la pantomima de la Mallorca Profunda. Heu romput el mite del Pla bucòlic, aquella comarca imaginada en què tot és puresa, no corrompuda pels vicis de les societats urbanes. Aquella Terra Baixa i Terra Alta dels romàntics del XIX…
No sé. És molt ambiciós pensar que els ciutadans se n’han fet ressò, d’aquesta cançó, tot i que si bé és ver que l’altre dia ho comentava amb un oient que se va declarar ciutadà militant, en Joan Tomàs Martínez (premi Jocs Florals) me deia que aquest disc havia estat molt important per a ell. Era la cançó més necessària per noltros, ja que era una carta de presentació molt interessant. Podem xerrar de tot. Tot s’està enfonsant i alhora passar-nos-ho bé. És un funeral? Tot se’n va a la merda? Sí, però mentrestant podem seguir ballant, podem no vendre i cagar-nos amb tot. La cançó de Veniu a Es Pla, més que ser crida cap a la gent de fora, ho és cap a la mateixa gent del Pla; de que tengui els ulls oberts i que no vengui abans que vengui un fenómeno.
”La meva tasca és molt humil: escriure cançons el més fidedignes possible.”
En temps de la beatlemania, les bandes mallorquines feien bolos a hotels. Eren els anys gloriosos del picadors. Com ha canviat la cosa. Aniríeu a fer bolos a xalets que han llogat guiris a través de les plataformes de lloguer turístic?
No. A nosaltres una de les coses que ens ha caracteritzat és que amb el bagatge que tenim com a músics, sí que hem après alguna cosa i és quan i on volem tocar. Les condicions econòmiques i tècniques mínimes són bàsiques per a la supervivència de la banda. No ens hem repartit res: tot el que hem ingressat ho hem destinat a pagar el disc, marxandatge, etc. Mai ningú no se n’ha enduit res. Els concerts han de ser una experiència, i perquè ho siguin han de tenir una periodicitat —no poden ser cada dia— i un sentit: no pots tocar a la festa de Sa Sardina del barri del teu cunyat. Han de tenir una armadura vàlida. I això té sentit si mires l’historiogràfic de concerts. Ara acabam de tocar al FEiM, hem tocat a l’aniversari de l’AraBalears, hem tocat al MoboFest, Can Lliro i novament tocarem i presentarem nou disc al MoboFest 2024. Dia 6 de juliol anam al Morralla Xop Fest en el qual cada any s’hi porta un artista de Catalunya, País Valencià i Balears. Intentam ser coherents. Que qualque pic has de fer un concert per doblers, sí, però intentam ser coherents més enllà dels doblers perquè és una cosa que construeix la nostra identitat com a grup i dels nostres oients, que també són membres de la banda. Entenc que formam una comunitat, perquè si tu te sents representat, com en el FEiM Fest en què un jove va interrompre el concert i va dir “tu me representes, quan venguis a Ses Salines ho tens to pagat!”. Al final, no pretenc representar ningú, però si feim una festa i ens ho passam bé, fantàstic.
En quin estat se troba l’escena mallorquina? Hi ha masssa bandes, massa poc públic o massa poques sales de concerts?
De què estam xerrant.
Els grups emergents que surten a S’Altra Música?
Ja.
”Intentam ser coherents. Que qualque pic has de fer un concert per doblers, sí, però intentam ser coherents més enllà dels doblers perquè és una cosa que construeix la nostra identitat com a grup i dels nostres oients, que també són membres de la banda.”
Reformul la pregunta: hi ha escena o la genera S’Altra Música?
Amb la democratització dels mitjans, abans estudiava medicina o magisteri un fill de metge o de mestre, però ara tothom pot estudiar una carrera. Fa estona grava un disc qui hi podia arribar o el qui servia, però ara tothom ho pot fer. Això no necessàriament és dolent. A través de les xarxes socials ficcionam una cosa. Què tu tenguis 5.000 seguidors a les xarxes socials, vols dir que ets un grup influent? Que siguis capaç d’omplir un determinat lloc, vol dir que ets un grup influent. Dit això, ja ho deia en Willie Nelson, que va començar dins l’escena country i després va fundar una escena que se deia outlaw country: you can’t make a record if you got nothing to say. I a mi me fa la sensació després d’escoltar molta música que la gent no té res a dir. O no té res a dir o no ho sap expressar. I això no és necessàriament dolent, però si ens remetem al principi; si la gent no té paladar, el problema és de la gent i no de l’artista. Si te posen un plat de macarrons dolent cada dia i te’l menges, tens tu el problema i no l’empleat que te’l serveix. Aquí és on Ánimos pot tenir alguna cosa a dir; i no a nivell d’adoctrinament, sinó de pedagogia aplicada. Sense dir-ho. Si treus un disc bo la gent l’escoltarà i la gent sabrà que li agrada. I si després li poses un disc dolent, pentura no li agradarà tant. La nostra aspiració és fer lletres bones i discs bons. No adoctrinar. Tornant al debat de l’escena, crec que no n’hi ha, però això no vol dir que S’Altra Música no tengui raó de ser. Hi ha moltíssims d’artistes i moltíssima gent que fa coses, però si me parles de rock, no existeix. I si me xerres d’altres gèneres no te’n puc xerrar com a cantant d’Ánimos, perquè tenc poc coneixement de la moguda de la música urbana (trap, reggeaton, etc.).
Quin balanç feis d’aquest primer any de gira per Mallorca. El fet de cantar en català de Mallorca és un fre o un catalitzador per entrar a tocar al circuit musical de Ciutat?
Ni m’ho he plantejat i m’és absolutament igual. El que sí que hem vist és que si vols fer una cosa ho has de fer tu mateix. Gràcies a la Mobo va sortir el disc, un disc que m’hagués agradat fer fa 15 anys, però com que ningú el va fer, idò l’hem fet noltros. De concerts, n’hi pocs. Som de la filosofia Mobo. Que l’administració és incapaç de fer verbenes bones, idò les farem noltros. Que l’empresa privada fa concerts amb un únic interès mercantil (MallorcaLive, Reggeaton Beach Festival, etc.), idò noltros ho farem. Aquesta és l’actitud. Que no m’agraden els concerts que hi ha, idò noltros en farem un.
”La nostra aspiració és fer lletres bones i discs bons. No adoctrinar.”
Parlem del seu nou LP. No sé res més enllà del títol Enterra s’aturen. Seguirà la mateixa línia que el primer?
Sí, és un disc volgudament continuista tant lírica com musicalment. Trobareu diferents expressions del rock’n’roll, el punk, el country, el gòspel, etc., i les nostres mateixes referències. Parla del mateix. Si que és cert que el primer disc parlava de l’home i el paisatge, el segon pentura canvia la perspectiva i parla de com l’home veu el paisatge. Hi ha un canvi d’allà on es posa la càmera, el focus d’atenció. Hi ha fora vila, hi ha decadència, hi ha turisme, tots aquests temes se toquen, però també tocam la condició humana. Hi ha amor, tristesa, alegria. Els grans temes hi són, però amb aquest canvi de perspectiva.
Comentaris recents