L’ESCLAFIT DEL PSOE

Un partit que compta amb 137 anys d’història, per força, ha de patir alts i baixos. Si feim una lectura als llibres que s’interessen per la història del PSOE i ens aturam a l’any 36, mesos abans de que es precipités el cop d’estat,  trobarem una imatge nítida de ruptura brutal: el sector de Prieto, partidari d’ocupar la centralitat del tauler polític, s’oposava al de Largo Caballero, ‘el Lenin español’, partidari de la ‘bolxevització’ del PSOE. La guerra civil impedí la resolució d’aquesta lluita de poder dins del partit, que tenia com a excusa quina havia de ser l’estratègia a seguir. El llarg exili no tancaria les ferides obertes dins el partit, que pareixia condemnat a la seva extinció fins que de cop i volta aparegueren uns joves andalusos encapçalats per Felipe González ( conegut en la clandestinitat com a ‘’ Isidoro ‘’). Aquest sector renovador defenestrà a la vella cúpula del partit, dirigida llavors per Llopis. Tot això succeí al Congrés de Suresnes ( 1974).

Els vells socialistes estaven molt erosionats per la llarga travessia pel desert de l’exili, a més d’estar completament desfasats des del punt de vista ideològic ( Europa i aquella Espanya que havien deixat enrere l’any 36 no tenien res a veure amb la d’aquells moments). La renovació de la cúpula del partit anà acompanyada per l’assumpció dels principis de la socialdemocràcia i l’abandonament de les tesis marxistes, així com de l’acceptació del dret a l’autodeterminació de les nacions existents dins l’Estat espanyol, entre altres. L’objectiu del ‘clan sevillà’ era posar una pinça al PCE —el partit que liderà la lluita antifranquista — i cruspir-se’l, com a objectiu darrer; però també engolir els naixents nuclis socialistes de les nacions històriques de l’Estat. Posar una pinça als partits situats a la seva esquerra era bàsic, així com mostrar una voluntat d’ocupar la centralitat, és a dir, l’espai de les classes mitjanes. Així doncs, el PSOE també entrava en una dura competència amb aquell partit de vocació centrista : la UCD. No oblidem tampoc que aquest espai tenia un altre aspirant, encara que de tendència més que conservadora que socioliberal: AP (el germen del PP actual).  Tot amb tot, l’hegemonia socialista no tardaria a arribar, sobretot a les regions meridionals d’Espanya: allà no voten al PSOE, són del PSOE!

Aquesta excessiva preponderància i dependència del vot meridional, des del meu punt de vista, ha portat a un anquilosament del partit, que pot provocar l’extinció del mateix o  que quedi relegat a la marginalitat (  la històrica UDC ho és a Catalunya, i en poc temps). Si mirau el resultat de les eleccions autonòmiques i/o estatals a Andalusia veureu com la pugna del PSOE no és amb Podemos, sinó amb el PP, per tant, el seu discurs ideològic —inclús el relat sobre l’articulació territorial d’Espanya— s’ha d’assemblar al dels populars i no al de Podemos. Aquest PSOE ranci de Díaz, la ‘virreina andalusa’,  compta amb el suport dels ‘dinosaures’ del vell ‘clan sevillà’ ( Guerras i González, en plural), és a dir, del PSOE de les portes giratòries i pròxim a l’IBEX 35 i Brussel·les.  És aquesta ànima del PSOE la que ha assassinat de forma esperpèntica el seu secretari General, Pedro Sánchez, que estava disposat a formar un govern alternatiu amb Podemos. Però com que no bastava la suma amb el partit d’Iglesias també havia d’encabir, entre altres, les forces  independentistes; la línia vermella que ha posat la que podria ser la futura versió del PSOE: el Partido Regional del Sur de España ( sempre que l’ànima meridional segueixi marcant l’agenda del partit a l’àmbit purament estatal, quan tothom sap que és un suïcidi). En definitiva, el PSOE que no és meridional sap que se’ls pot cruspir Podemos per l’esquerra; només cal mirar el que li està passant als socialistes catalans, bascos i gallecs. Què decidiran les federacions perifèriques del PSOE? Obeiran els designis de la gestora pròxima a l’entorn Díaz o no li faran cas i accentuaran, així,  la magnitud de la tragèdia?

PD: No sé si ha estat idea d’algun medievalista, però traslladar a l’actualitat la guerra de les dues roses té la seva gràcia. Com sabreu,  ni la casa de Lancaster ni la casa de York —els descendents de la dinastia dels Plantagenet—  es van fer amb la corona anglesa. Al final, els Tudor foren els nous inquilins al tron d’Anglaterra.

Antoni Miquel Bauçà Company