CRÒNICA DEL I COL·LOQUI DE PREMSA LOCAL ORGANITZAT PER MARSOC

Marsoc, la revista local vilafranquera de recent cuny, ha nascut amb força i ganes i convidaren a la premsa local a reunir-se el dilluns 26 de desembre per participar en una taula rodona en què es parlà i discutí sobre la situació actual de la premsa local. En la trobada que tengué lloc a la Rectoria Vella de Vilafranca, 4 persones representaren 4 mitjans: en Mateu Català de Marsoc, en Joan Munar de Díngola, en Toni Riera de Cent per Cent i en Toni Bauçà de Mel i Sucre. La conversa, distesa i allunyada de formalitats, fou moderada per en Joan Farrés, locutor d’Ona Mediterrània. Aquesta ràdio s’encarregà de gravar el col·loqui, que s’emeté dia 9 de gener en la tornada del programa matinal La Vila del Pingüí, conduït pel mateix Farrés i en què (ja que hi som recorde’m-ho) dos melisucrers hi participen en la secció Sindicat de Fora (en Toni Bauçà i en Miquel Company). El col·loqui es dividí en quatre blocs temàtics: 1) passat de la premsa local i com ha influenciat les publicacions actuals; 2) les noves tecnologies, els seus avantatges i limitacions; 3) el finançament: subvencions, mecenatge; 4) cooperativisme.

COM SÓN AQUESTES REVISTES?

En la primera intervenció, en Mateu Català explicà que Marsoc sorgeix del buit de premsa local que hi havia a Vilafranca com un projecte autogestionat i en creació. És una revista digital, però es plantegen la versió en paper en el futur a l’espera d’obtenir finançament. Agenda, esports i entrevistes són els punts forts, seguits dels continguts setmanals de temes molt diversos (escola, excursions, gloses, contes curts…). Estan en contacte estret amb el teixit associatiu del poble, declarant que així es crea vertadera cohesió social. Pels qui es preguntin sobre el nom de la revista, Marsoc era un esclau vilafranquer que feia feina pel marquès de Vivot i que gràcies al seu treball va obtenir la seva llibertat; els fundadors de la revista volgueren recollir aquest esperit. A més, es fixaren en la curiosa coincidència que Marsoc duia sempre un mocador verd i el verd és el color de Vilafranca.

Díngola és una revista trimestral de Sineu que va començar només en paper i amb el temps incorporaren una plana web, dingola.net. Estan vinculats a la secció local de l’OCB. Joan Munar destacà el paper de Miquel Puiggròs com alma mater, que proposà agafar el relleu de l’anterior revista: Baula. De fet, batejar Díngola a l’actual revista és la seva manera de donar a entendre que en són hereus, ja que ‘díngola’ és una paraula de l’antigor que vol dir estirador o baula rodona per als portals més modestos.

Cent per Cent, que nasqué fa 14 anys, va optar per un altre perfil amb més freqüència periòdica: el setmanari. El tiratge setmanal, tal vegada més adient en una població com Manacor, els permet evitar que les notícies surtin publicades quan ja són “estantisses”. Ara bé, en Toni Riera reconeix que les publicacions més espaiades en el temps poden fer reportatges, entrevistes, etc. aprofundint més. Cent per Cent funciona com un diari: cobreixen la notícia diàriament. Si teniu curiositat pel per què del nom, sapigueu que Cent per Cent es va inventar en el seu naixement una espècie de Verkami: cent persones posaren cent mil pessetes per a finançar la revista.

La per nosaltres coneguda Mel i Sucre, de Sant Joan, és la revista més antiga de les esmentades. En Toni Bauçà destacà tres eixos en els quals ha contribuït: la normalització lingüística, l’impuls de la cultura democràtica (quan va néixer just s’havia sortit del franquisme) i el reforçament del sentiment de col·lectivitat: “fer poble”. Els trets característics que hem volgut mantenir de l’anterior etapa són: la vocació informativa, esser la font d’informació de referència de Sant Joan; teixir complicitats amb les associacions culturals del poble com el Col·lectiu Teranyines, la seva secció de dones, la coral, el teatre, entre d’altres; i fiscalitzar el poder polític local.

Hem de mencionar també la intervenció des del públic de Biel Mayol, que féu cinc cèntims de la història d’es Binerbo, una publicació digital de Montuïri que va encapçalar durant 8 anys (2007-2015). El nom de la revista, ‘binerbo’ és el foc que es fa el dia de les matances per fer festa, paraula que es conserva només a Montuïri i Porreres. Durant aquest periode, es convertí en el mitjà de comunicació de referència del poble. Per als diaris Última Hora, Diario de Mallorca i Ara Balears, era la seva font directa d’informació. En Biel també va observar que, si en els seus inicis les revistes com Mel i Sucre impulsaren l’alfabetització en català, les revistes digitals com es Binerbo contribuiren a alfabetitzar digitalment a la població.

PAPER IMPRÈS vs XARXA DIGITAL

Quin ús feim de les noves tecnologies? Marsoc compta amb una app (aplicació mòbil) que funciona molt bé per la comoditat i immediatesa. També posaren l’exemple de l’èxit dels vídeos breus sobre la fira del teatre: “són caramel·lets”: el fet que siguin curts de duració fa que siguin de fàcil consum. Díngola féu l’apunt sobre les galeries de fotos, que la primera vegada que en feren quedaren completament sorpresos per la gran acollida: el Much o algun esdeveniment esportiu destacat en són casos.

A les ja compromeses preguntes de “És el format digital el futur? Desapareix el paper?”, en Toni Riera de seguida entrà en olivetes deixant clar que el paper no és prescindible, almenys per a ells. Les despeses de Cent per Cent són considerables (2 nòmines i impremta) i la pàgina web no “dóna ni un duro”: la gent no vol pagar per continguts digitals o publicitat en xarxa. No s’ha produït el ‘canvi’ de mentalitat. La versió digital no és una alternativa: els diners entren gràcies al paper. Des de Díngola, tres quarts del mateix: la revista viu gràcies al paper. Però no per casualitat Cent per Cent i Díngola tenen web. La versió digital permet conferir frescor a les notícies, ja que la publicació es fa amb un simple click. En el cas de Díngola, la web els permet suplir la manca d’informació entre els tres mesos de revista a revista. Per la seva part, en Mateu Català assenyalà que “a Marsoc no tenim la necessitat d’omplir 40 pàgines i focalitzam en el que és més rellevant en el moment”, com un potent avantatge.

Ara, lector, quan llegeixis les dues pròximes frases segur que assentiràs amb el cap, amb una mitja rialla i dient: “és ver!”. Tots sabem accedir directament a una pàgina web escrivint la direcció. Ara bé, segons en Toni Riera “està absolutament comprovat que la gran majoria de persones que accedeixen a la web ho fa a través de Facebook”. Són necessaris mitjans de redifusió com Facebook o Twitter; aquí tots coincidiren. També recordà que La Veu de Sóller fa estona que tenen web i ja era activa abans del boom de les xarxes socials. Quan Facebook va irrompre en l’escena digital i se’n feren un perfil, conten que curiosament aquesta xarxa els va frenar visites perque el lector només es quedava amb el titular. Per això s’han de fer titulars ‘esca’: “Sabeu quina és la notícia del dia? Per esbrinar-ho clicau a l’enllaç”. A vegades, conta en Toni Riera, es dóna la paradoxa que hi ha més ‘m’agrades’ a Facebook que visites a la web. Per altra part, observant les estadístiques de visites diu: “en la guerra del click, les notes de premsa rutinàries no aporten visites; la gent entra a la web quan hi ha alguna cosa que l’afecta o quan hi ha alguna cosa novedosa o polèmica”. A la gent li agrada “lo covent”. Una notícia de deu línies d’en Rafel Nadal sobre quina llengua utilitzava a la presentació del seu centre tècnic va tenir milers de visites i per contra sovint un reportatge que duu una feinada té poques visites.

Des de Díngola, es declararen romàntics del paper. Joan Munar afirmà que el romanticisme existeix, la gent vol tocar el paper i agrada coleccionar revistes, per exemple per gaudir de tota la sèrie de fumerals de cases sineueres que van sortint número rere número. El paper està fet per ser un al·licient: un que visita la web no té accés a tots els continguts, ni tan sols informatius perque seria un greuje comparatiu amb qui paga per la revista.

En Toni Bauçà, a l’estela del comentari digué: “Díngola i Mel i Sucre som los últimos románticos”, despertant rialles entre el públic. Segons va explicar després en Toni, el comentari, més cavil·lat del que pareix, feia referència a “los últimos de Filipinas” que, aïllats, seguiren fent la guerra sense saber que aquesta ja havia acabat. De la mateixa manera, els darrers romàntics seguirien imprimint paper tot i que l’era digital fos dominant. A continuació, exposà, ja més seriós, que, des de Mel i Sucre, creim tal volta de forma desfassada que el format digital complementa la versió impresa i no a l’inrevés com dicten els nous temps. Argumentà que el format imprès dóna molta més consistència i coherència a la informació. La manera d’interactuar amb allò digital és fragmentària, ara feim un click aquí, ara allà, ens boten pantalles i acabam confusos i sense un marc de referència. “No per ser modern és una cosa 100% positiva”. En la mateixa línia, en Toni Riera afegí que “mos pareix que tenim accés a la informació de manera absolutament immediata i absolutament verídica però no és així”. Hem de saber destriar la informació dins aquest batibull que és la xarxa.

Tots incidiren en el fet que una web ha d’estar activa, amb publicacions quasi cada dia, si es vol que funcioni. Hi hagué certa autocrítica per part de Mel i Sucre en reconèixer, honestament, que no ens hi dedicam professionalment i a causa d’això no tenim actualitzacions constants de continguts digitals: “aquí fallam”. Però no cobram i és molta feina, xerrant ‘en plata’. Per altra part, en Toni Bauçà també assenyalà les limitacions digitals: no s’arriba a una franja d’edat més elevada, per mor de la falta d’educació digital de les persones majors. No obstant, això fou matisat per en Toni Riera que puntualitzà que els recent jubilats són actius a Internet i que aquesta franja es va reduint.

PROPOSTES PER A SUMAR ESFORÇOS ENTRE LA PREMSA LOCAL

Joan Munar plantejà compartir continguts que siguin d’interès comú. És cert que cada revista “es tanca” dins la informació del seu poble, però sí que hi ha informacions comarcals o a nivell de Mallorca que en són susceptibles. També agraí l’impuls d’iniciatives com el col·loqui per compartir informació i inquietuds. Per la seva part, en Mateu Català afirmà que Marsoc va néixer amb aquest esperit i també per donar força al teixit associatiu. Proposà compartir esdeveniments i actes culturals d’altres pobles. En Toni Bauçà es fixà en la ficció que suposa parlar de les comarques mallorquines, com el Pla de Mallorca, si no hi ha un teixit social comú i esperonà a crear vincles entre les distintes comarques. Mencionà l’Observador com un projecte de revista de premsa comarcal però era gratuïta i va desaparèixer amb la retallada del PP de la subvenció. També va apel·lar a l’Associació de Premsa Forana de Mallorca (APFM): s’hauria de plantejar reptes per al futur.

En Toni Riera, que és membre de la directiva de l’APFM, explicà que el tema d’ajuntar esforços s’ha intentat sempre. Una de les maneres és que alguns continguts que generi l’APFM siguin remesos a les revistes associades, com entrevistes institucionals a càrrecs públics: una entrevista a un conseller, per exemple, interessa a tothom. No obstant, en Toni Riera declarà cert escepticisme i reclamà una persona a mitja jornada que s’encarregàs d’aquestes feines, a la que sumà la de repassar totes les publicacions locals i confeccionar una recopilació de continguts que siguin rellevants més enllà de l’àmbit local. Finalment, i al·ludint a la proposta comarcal d’en Toni Bauçà, en Toni Riera apostà per una proposta a nivell de Mallorca.

 

Des del consell de redacció del Mel i Sucre, aplaudim aquesta iniciativa per part de Marsoc. Les idees i inquietuds manifestades són en gran mesura indicadors de quina és la salut actual i les perspectives de futur per a la premsa local, en una taula rodona molt rica en intervencions. El debat entre el format paper i el digital fou especialment viu ja que ens trobam tal vegada en una època a cavall entre els vells temps i els nous temps. Aturem-nos un moment a pensar la diferència entre aquella persona que llegeix una revista clàssica en paper i aquella altra que consulta la mateixa revista en el mòbil a la recerca de novetats informatives. És una prova que dues realitats coexisteixen. Però és possible que no sigui adient parlar d’una oposició dicotòmica i irreconciliable: és simplement un exemple més de la complexitat de la nostra societat. Finalment, s’ha d’esmentar el testimoniatge al que al·ludiren gairebé tots els presents, és a dir, reivindicar les revistes locals com a testimoni del present: deixar constància dels successos per a les generacions futures. En Toni Riera recordà la frase d’un historiador: “Nosaltres escrivim la història”.

El vespre conclogué amb el concert de na Victòria Quingles que, amb veu i piano, posà la cirereta final. Si voleu escoltar el col·loqui, només heu d’anar a la web del Mel i Sucre (melisucre.cat) i en la notícia sobre aquest col·loqui trobareu l’enllaç al podcast.

 

Font de les fotos: Marsoc

Share on FacebookTweet about this on Twitter

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.