ARQUEOLOGIA DEL GIHADISME (I)

Si sou del parer que l’islamisme radical sunnita és una creació ianqui, heu de projectar el polèmic documental de la BBC, El poder de las pesadillas (The Power of Nightmares), tres capítols d’una hora de duració, que formen part la sèrie documental El ascenso de la política del miedo (The Rise of the Politics of Fear), dirigida per Adam Curtis. Pul·lulant per internet el trobareu. Sota l’administració Reagan, seguint Leo Strauss, els neoconservadors plantejaren l’existència d’un ‘’mal’’ inexorablement devastador dels valors que fonamenten les societats―fictici en el fons―, contraposat a aquells que en oposar-s’hi se situaven en la línia del ‘’bé’’. Projectar una amenaça creïble, no una amenaça real, aquesta era la idea! Primer va ser amb la temible URSS. La Guerra Freda, segons Josep Fontana, va ser una enganyifa; només hi havia una potència i mitja, i no dues (si per manca de temps no podeu llegir els extensíssims textos que escriu, pegau una ullada a la conferència La guerra freda com a ficció, també a Internet). Quan el món soviètic es va col·lapsar calia trobar un nou enemic, de fet, el ‘’monstre’’ que havien creat a l’Afganistan per fer de mur de contenció a l’avanç de l’exèrcit roig era un vertader anell fet a mesura. Explicar l’origen del ‘’monstre’’ no és fàcil però provaré d’esbossar una síntesi intel·ligible.

Uns atemptats a Beirut, l’any 1983, contra els efectius de la força multinacional a la guerra civil libanesa ―atribuïts pels serveis d’intel·ligència occidentals a Hesbol.là, una milícia libanesa xiïta― precipitarien la gènesi de l’islamisme radical sunnita, segons la tesi d’Olivier Roy:

‘’(…) una idea se impone en Washington: hacer pagar a Moscú el máximo precio por la ocupación de Afganistán poniendo al radicalismo islámico contra el comunismo y, accesoriamente, contra el chiismo iraní. Se trata de fomentar un radicalismo propiamente suní, que anteponga la aplicación integral de la ‘’sharia’’ (ley islámica), evitando cualquier evolución de una ‘’revolución islámica’’. Esto beneficiaría a Arabia Saudí, deseosa de forzar su legitimidad frente a Irán. En referencia a los Servicios secretos paquistaníes, han tenido siempre (y tienen todavía) un proyecto más amplio: jugar la carta islamista suní, para, así, controlar Afganistán  y abrirse camino hacia Asia Central.’’ Segura, Antoni (2013): ‘’ Estados Unidos, el Islam y el Nuevo Orden Mundial ( ed. Alianza) , citant a  Roy, Olivier (1998): ‘’un fondamentalisme sunnite en panne de project politique’’, Le Monde Diplomatique, octubre, pp.8-9

És evident que el context que explica la gènesi del terrorisme islamista sunnita és força complex. Armar els mujahidins presents a Afganistan ―hola Al-Qaida!― contra els soviètics era l’objectiu dels esforços financers i militars duts a terme pels serveis secrets pakistanesos, la CIA i el multimilionari saudita, Bin Laden. La base de reclutament i ensinistrament militar estava ubicada a Peshawar (Pakistan). Després de la victòria afgana, els mujahidins  que tornaren als seus països d’origen serien els embrions als grups radicals sunnites.

Paral·lelament a la invasió soviètica d’Afganistan (1979-1989), i esperonada pels crits de l’Aiatol·là Khomeini, la Revolució Islàmica (1979) amenaçava d’expandir-se arreu de l’Orient Mitjà i Àsia Central. Era una contrarevolució; els vestigis de la Il·lustració (colonialisme inclòs) havien de foragitar-se i, de fet, fou aplaudida per alguns intel·lectuals occidentals (per poc temps). La tercera via oberta per Khomeini (ni socialisme ni capitalisme: Islam!) va  glaçar els espavilats estrategues occidentals. Per por al contagi, no és casualitat que els EUA i l’URSS, que tenia repúbliques musulmanes, donessin suport al règim de Saddam Hussein a la guerra Iran-Iraq (1980-88); això sí, no interessava que es creés una gran potència hegemònica sinó que es debilitessin entre elles i per això acabà amb empat. Sembla que interessava més que Aràbia Saudita, l’aliat natural dels EUA a l’Orient Mitjà, no es veiés atrapada per la mitja lluna xiïta que estava projectant Iran donant suport a grups radicals xiïtes. L’operació Iran-Contra ja és de ciència-ficció.

Així mateix, els vincles del radicalisme islàmic sunnita i el moviment fonamentalisme wahhabita, institucionalitzat a Aràbia Saudita, són força directes. De fet, el gihadisme ―un corrent islamista violent, integrista, reaccionari, desitjós de què les societats musulmanes es regeixin (suposadament) com en els temps del profeta, etc.― s’inspira en ell. A mesura que s’anava institucionalitzant, en un acte de realpolitik, el monarca de la Casa dels Saud ( d’aquí, el nom: Aràbia Saudita) ‘’moderà’’ el wahhabisme practicat durant el segle XVIII per esdevenir ‘’presentable’’ als ulls de les potències internacionals. Per tant, el wahhabisme oficial abandonà la gihad (malgrat patrocinar a grups wahhabites partidaris de la gihad), i apostà per una estratègia més sofisticada que passava pel finançament d’organitzacions pietistes, mesquites, escoles, etc., per tal d’assolir la ‘wahhabització’ de l’umma (comunitat de creients). Fidelitat a Washington―i petroli barat― a canvi de què no hi hagués ingerències occidentals. Mencionar, també, que actualment Regne d’Espanya manté estretes relacions comercials amb els saudites ―venda d’armes― i el Barça ha signat multimilionaris convenis amb Qatar.

Per acabar, cal dir que el gihadisme no té res a veure amb les organitzacions pietistes i religioses o els partits polítics islamistes, pròpiament dits. En síntesi, pretén imposar la gihad global com a sisè pilar de l’Islam, soscavant el sentit primigeni del terme (hi surt a l’Alcorà poques vegades i en uns altres termes: gran gihad i petita gihad; la primera, procurar que els musulmans compleixin amb les seves obligacions; la segona, fer la guerra santa per defensar el territori de l’islam). A més, practiquen un exacerbat antixiisme ( són considerats heretges, per tant se’ls ha d’exterminar). En definitiva, es creuen legitimats per un nefast principi: el takfir, lligat a la ‘’infal·libilitat gihadista’’ que adquireixen els màrtirs―encara que tenguin escassos coneixements teològics―, el qual permet assenyalar amb el dit als ‘’mals musulmans’’ i acabar amb ells. I qui són realment els ‘’mals musulmans’’, els assenyats o els assenyaladors?

PD. L’Alcorà és mostra taxatiu (versicle 93,sura 2): ‘’ qui mati a un musulmà, a un bon creient, i ho faci conscientment// tendrà com a càstig l’infern// on romandrà per sempre// Déu l’odiarà, el maleirà i li tendrà preparat// un càstig immens!

Toni-Miquel Bauçà i Company