CRÒNICA DEL CAPTIVERI A LLUC: NEU, TRABUC I SOTANA

Imaginau-vos per un moment que la Utopia de Thomas More s’obri pas després de restar captiva per allò que Mark Fisher en diu realisme capitalista, i que novament podem imaginar que la propietat comunal dels béns és tangible. L’original d’inspiració platònica és sempre millor que la còpia, però també us podeu imaginar que la Ciutat del sol que ideà Campanella -aquell projecte comunista teocràtic- no és tan lluny com pareix. Són les 16 h de l’horabaixa de dia 27 de febrer, i al monestir de Lluc ens hem quedat a les fosques. Un dels hostes recorda que un professor d’Història va explicar-li que el segle XVIII era el segle de les llums, o alguna cosa per l’estil. Tampoc funciona la xarxa de telefonia. El 5G —ni res que acabi amb G— no arriba. No tenim ni calefacció ni aigua que ragi per l’aixeta. La gent descobreix que el progrés mai no és lineal. Totes les carreteres estan tancades. Esteim aïllats. És el moment en què poden obrir-se dues portes: l’humanisme cristià de Thomas More o la barbàrie que farà emergir el Leviatan. Civilització o barbàrie: aquesta és la qüestió. Mentrestant, Émile Durhkeim observa l’espectacle des del porxo, pega calades a la pipa i pren notes a una plagueta que ha titulat Anomia. Anota que el tel que separa la civilització de la barbàrie és molt prim.

En qüestió d’hores, la neu arriba als genolls dels hostes del monestir de Lluc. La majoria decideix cremar les naus i refugiar-se sota la protecció els murs, però alguns intenten desesperadament escapar. El seu esforç, malgrat tot, serà en va i hauran de tornar enrere. Tothom s’aferra a la vida. En Toni –esbalaït–observa atentament les dues pintures que presideixen l’entrada a la Casa d’Espiritualitat: In Ictu Oculi i Finis Gloriae Mundi. La seva companya el sacseja i li xiuxiueja: ‘’Tranquil, Toni, tot anirà bé’’. No hi havia més temps per contemplar el tenebrisme barroc. La parella avança pel passadís, cap a la seva cel.la, amb un ciri encès perquè la fosca és total. L’atmosfera fantasmagòrica que domina els passadissos de la Casa d’Espiritualitat els fa pensar que, en un moment o altre, apareixerà el psicòpata que surt a El Resplandor; i no precisament per anunciar que la llum ha tornat. En Toni només havia portat un llibre, perquè pensava que la nevada no seria tan intensa i podrien sortir d’excursió. El llibre escollit: La Decadència d’Occident, d’Oswald Spengler. S’obsessionà en la figura del messies. Pensà en el Crist redemptor. Qui ens podria salvar, si no? S’il·luminava en ell el pensament mil·lenarista i s’apagava la fe que tenia en la IA, els cyborgs i el capitalisme de vigilància.

La parella baixà al restaurant, que serà el punt de trobada de la comunitat durant tot el captiveri. A taula, el filòsof diu: ‘’Hòstia, això pareix l’Estat Lliure del Fiume, lo que sense drogues ni sexe ni armes. Qui farà de Grabriele d’Annunzio?’’ ‘’Armes? No fotis! Pentura un trabuc s’amaga sota la sotana del prior. Potser és l’últim carlí que queda a Mallorca, jo què sé’’, bromeja la periodista que seu devora ell. La metgessa abandona la mirada taciturna, aixeca el cap i diu: ‘’Mirau aquells guiris, fan cerveses i riuen com si estiguessin a l’Oktoberfest!’’ Vés a saber d’on han sortit.’’ Tots especulen, en veu baixa. En Toni s’imagina que tal volta són descendents de qualque nazi que s’amagà a Mallorca durant el franquisme; el filòsof pensa que per ventura s’han allotjat a l’hotel de la seva família; la metgessa s’imagina que els ha atès una nit a les emergències de l’hospital; la periodista, que tal volta els ha entrevistat quan perseguia n’Obama a Formentor. Els cambrers serveixen plats de sopa mentre el diaca, fent honor a Campanella, rendeix culte a la comunitat; en canvi, els postmoderns interposen demandes a la recepció de l’hostal perquè no hi ha menjua per vegans. L’Evangeli sempre ha estat més avançat, en tots els sentits, que l’egoisme postmodern. Sense saber quina hora és, arriba l’hora d’anar a dormir. La carn vol carn, i algunes parelles encalentiran les fredes habitacions fregant els seus cossos nus; altres dormiran d’esquena pensant que tal vegada pujar a Lluc, tot sabent les prediccions tan adverses, no era la millor opció.

La matinada del dimarts, els hostes veuran com al restaurant s’ha imposat un racionament. Pareix l’Espanya de la postguerra. Un tassó de llet i una magdalena per hom. Comença a entrar el joc l’estraperlo. S’estableix un mercat negre de cafè i Ron Amazona. Els més canalles sempre volen fer negoci quan la cosa van mal dades. En Toni pensa amb el valor relativíssim del diner fiduciari, sobretot en un context en què l’economia monetària no té cap sentit ni un. Se li espassen les ganes d’engolir el rebentat. Hi ha una parella que juga a Scrabble, per matar el temps; altres llegeixen, intenten no pensar en res o mirar-se per no dir res. Ningú sap quina hora és. Els vertaders herois de la comunitat són el cuiner i els cambrers. Tornen a servir sopa. El diaca passa taula per taula, religiosament, per apujar els ànims dels hostes més nihilistes. Després de l’àpat, els més petits seran feliços cantant i ballant. L’eufòria s’apoderarà de la comunitat quan el diaca anunciï que els operaris de carreteres ja han llevat la neu de la calçada i ja s’hi pot circular. Hi ha caos. Els hostes volen baixar tant sí com no, però puja una patrulla de la Guàrdia Civil i es fa justícia a la mítica frase del Señor Lobo a Pulp Fiction: ‘’No empecemos a chuparnos las pollas todavía’’. Ningú podia baixar. Fins demà, res. Els hostes van a dormir imaginant que quan es despertin la Utopia de Thomas More s’haurà fet realitat.